A LA MERDA LA TELEVISIÓ

Granollers a 20 d'Agost del 2011

Sóc molt poc de televisió. Pràcticament hi dedico només 20 minuts al dia. És durant el desdejuni en que el 3/24 em permet avançar-me a les notícies que després llegiré a les publicacions impreses. Sóc conscient que l’afirmació sona pretensiosa i està envoltada d’aires d’intel·lectual. Error!

Gran cotxe de Starsky i Hutch.

He vist durant anys tot tipus de programes. De petit els imprescindibles Heidi o Marco. He vist, més tard, els homes de Harrelson o Starsky i Hutch. Un munt de concursos: Un, dos, tres, Tres pics i repicó, “Saber y Ganar”. Vaig estar enganxat a sèries amb nivell i sense: Dallas, Abigail, Nissaga de poder i el Cor de la ciutat. També a programes de riure, especialment Buenafuente, però d’altres com Polònia o Crackovia. Darrerament i com a conseqüència de la paternitat, els “Teletubbis”, “Tom i Jerry” o les Espies de veritat. I no us penseu, la meva addicció a les primeres edicions de “Gran Hermano”, “OT” o “Supervivientes” va ser important. No, no he estat cap intel·lectual televisiu, els fets em delaten, però consti que també he gaudit de grans programes.

Però la programació televisiva és cada cop més decrèpita, intrusiva i a vegades fins i tot vomitiva. Els programes amb cert contingut han perdut pes i els d’audiència fàcil, a costa de l’esperpent, la misèria, els crits i la mala educació, han ocupat el que en diuen “prime time” i amb abusiva presencia.

M’han deixat fart de gent superant proves o marxant a veure quan de temps resisteixen al mig de qualsevol lloc, superant gimcanes estúpides i amb una imatge cada cop més cadavèrica. Me sentit tractat d’estúpid quan s’han enamorat, barallat, discutit o emborratxat en qualsevol escenari tancat fent-me pensar que era improvisat. No necessito de programes sobre les misèries humanes per ser conscient de què existeixen ni d’una estupendíssima noia que es fa passar per tothom per no ser ningú. Qui la diu més grossa, més alta o més insultant, ja no m’importa. Qui s’ha posat al llit amb aquest o aquell altre amb desmentiments posteriors i noves informacions, menys. I per descomptat no vull saber el que pensa l’amic del famós o la novia de l’amic del famós per acabar escoltant a la ex de tots ells. I avui d’això, molt i força a la cada cop més petita pantalla.

Estic fins els collons de la Belén Esteban, del torero o del que de torero només porta el cognom i es munta unes festes de nassos. Saturat del Julian Muñoz i la seva “cantaora” que ja fa temps què li canten les quaranta. Demanaria que algú retiri al Kiko Hernández, la Marta o

Ja està bé de silicona a la tele
i menys d'aquesta

qualsevol dels tancats a la gran casa i posats a periodistes propietaris de la veritat absoluta i amb intencions de donar-me lliçons de moral. Em molesten visualment les dones silicona, de cirurgià barat, que insulten el disseny impecable del cos femení. Ja ni ha prou d’exagerats amaneraments per vendre més com a presentador. Demano la jubilació anticipada per a tots aquells i aquelles tertulianes espies i jutges de la vida aliena. Ja n’hi ha prou! A la merda la televisió!

Me tornat de ràdio. Bé per ser més exactes, me passat a RAC1. Hi trobo més humor intel·ligent, tertúlies amb contingut i el futbol que m’interessa. Ho se, són excessivament culés però és que jo també ho sóc.  ¿Potser un pèl massa catalanista? Si, ja em va bé. Però és que a la tele també haig d’aguantar Interconomia i “Punto pelota”, amb tots els respectes per la pluralitat.

I només em faltava l’estudi que ahir publicava la Vanguardia “Veure la tele retalla la vida fins a cinc anys”. Diuen que és degut a la connexió entre televisió i vida sedentària. ¿Vols dir que visionar segons què no hi té res a veure? En aquest país, en contra del que diuen les enquestes, molts es quedaran sense aquests anys. I mentre siguin tants mirant aquesta escombraria de programes, a la cultura d’aquest país també li resten pocs anys. Jo per si de cas continuaré només amb la dosis recomanada per mi mateix: poca o gens. No ser si viuré més, però millor segur.

Salut

Avui us deixo el tema d’entrada d’una de les sèries que més em varen marcar. Amb qualsevol bastó pujava amunt i avall de les escales de casa actuant com ells.