DE GRAN NO VULL SER AUTÒNOM

Granollers a 13 d'Agost del 2011

La Laia de petita ja era emprenedora. Sempre ideant i posant en marxa petits projectes. Al principi decorava petits talls de cartró i demanava cinc pessetes, moneda gairebé ja dels romans, a canvi dels suposats punts de llibre. Els pares, familiars i amics van haver d’acabar comprant llibres per tants punts.

Més tard, i amb el mercat saturat de l’anterior negoci, va veure la possibilitat d’explotar el món dels braçalets. Manufacturava fils de pescar amb un munt d’objectes decoratius. Finalment es posava al passeig amb la tauleta dels pícnics i a tres euros la unitat. El pare semblava un top manta.

Durant l’adolescència va muntar, sense donar-la d’alta, la seva pròpia empresa de cangurs. A canvi d’uns euros vigilava infants d’altres quan aquests tenien compromís. Aquí els pares van respirar doncs no havien de fer de clients.

Fa 15 anys va decidir no dependre de ningú i muntar la seva botiga. Crèdit i inici. Un petit comerç amb el que pensava guanyar-se un sou. Encara recorda l’esgotament de la recerca del local. La il·lusió per la decoració: el color de la pintura, aquells llums o els altres, el taulell, les prestatgeries... No oblida les vivències del procés davant el creixement del projecte. Més tard els nervis del primer dia, els dubtes, les expectatives. Primer so de la caixa a l’obrir-se. Primers diners per pagar.

Hores de dedicació. Vacances anul·lades. Ponts eliminats. Primer any de molt d’esforç. Durant mesos tant entrava, tant sortia. De nou els pares exercint de clients. Amb el pas del temps un petit sou. Ni més ni menys que el de qualsevol treballador per compte d’altri.

De cop i volta un petit romanent de caixa. Invertit. Canvi de la caixa registradora per un ordinador. Pensava que allò li seria útil per controlar els estocs. La feina en augment. Sola no puc. Troba la persona adequada. La contracta. Són dos.

El negoci amb el pas del temps sembla estabilitzat. No s’hi farà rica però en viu. De cop i volta als EEUU passa quelcom. No ho entén gaire, és lluny, no l’afecta. No sap com però s’adona que el virus s’acosta. Ens ataca! Ja ens ha infectat. Primer ha contaminat als inversors, més tard als constructors, més tard als que viuen de la construcció. Després a tots.

A la Laia li baixen els ingressos. No sap per què. Surt de la botiga. La mira. La veu bé. Entra dins. Repassa el producte, en perfectes condicions, ordenat. Mira a terra: net. No troba responsabilitats pròpies.

Els dies passen. Els mesos transcorren. Un any, l’altre. El descens de facturació és lent però constant. Ha de rebaixar costos. La Sònia al carrer. Difícil elecció desprès de tants anys d’acompanyament, de compartir, de discursos i consells d’una a l’altra, de l’altra a l’una. És inevitable. Visita al gestor.

Uns quants a compte del sou, uns quants per les vacances d’estiu, aquests altres de les d’hivern. La indemnització puja més. Això últim no ho entén. ¿Què li he fet mal? ¿Ha caigut? ¿He deixat de pagar-li quelcom?. Total 10.000 i escaig euros.

No els tinc, admet. Els pocs estalvis ja havien servit per tapar els forats dels darrers temps, entre ells que la Sònia cobrés. El banc encara creu en ella i li deixa. Els pares disposen de propietats.

La Sònia acomiadada. Marxa trista, estava còmoda, treballava sentint-se respectada. Tot i així 10.000 euros a la butxaca i dos anys d’atur.

La Làia continua lluitant pel seu negoci. Això no remunta. Ja fa mesos que ni tan sols cobra. Ha tornat rebuts als proveïdors, no ho havia fet mai. Plorant declara el tancament.

La Laia s’acomiada. També marxa trista, la seva il·lusió ha mort, el seu treball s’ha extingit. Tot i així marxa amb deutes i sense atur.

Ara, ja mare, l’envaeix la por quan pregunta a la seva filla, amb el mateix caràcter que ella, què vol ser de gran. I li agradaria només escoltar una frase:

Mare, de gran no vull ser autònom.

Salut