Repasso de nit l’article del tercer dia de la creuada personal contra el tabac. Trobo un comentari via Facebook. És un conegut. Agregats fa temps, contacte continuat. És dels que, en to irònic, sol fer comentaris a les meves entrades. Gràcies, no pel to que és el menys important, sinó per participar. A tu i als altres. Gratifiquen les lectures varies però també les respostes, els m’agrada i, si per mi fos, posaria també un no m’agrada. També hi ha dret a discrepar. Per cert mentre escric o llegeixo no hi penso.
M’ha llegit però no em creu, em desafia. Nega la meva credibilitat davant l’assumpció del compromís adquirit. Em genera dubtes davant el dubte que genero. Esta en la mateixa lluita, guerres personals e intransferibles contra el mateix enemic. Dos protagonistes, un mateix objectiu, camins diversos.
Ell ha triat trencar de cop i jo per etapes. Amb valentia, l’amic ha provocat l’òbit sobtat de Lucífer, l’aniquilació total. Jo, més feble, he escollit matar-lo a poc a poc. Potser penso que una lenta venjança és més dolorosa.
Ell cop de martell i cadenes fora. Jo primer una manilla i desprès l’altre per arribar a l’alliberament total. Un vol anar ràpid, l’altre més lent. Ell te pressa, va ser seduït pel fum molt abans, jo em dono temps. Ja no n’agafa cap, em dono el permís per agafar-ne tres. Va amb AVE, agafo rodalies. Ja té el divorci, sóc en una separació.
Els motius per trencar amb la parella, que ens ha transformat en submisos, no coincideixen. Primer em sembla entendre que anteposa els molts diners que estalvia. Té raó. Jo prioritzo la voluntat de servir d’exemple a la meva filla. També tinc raó. Ell no és pare, no té possibilitat d’aquesta disculpa.
El missatge és més llarg dels que habitualment escriu. M’agrada la lectura, en especial una part del discurs final.
De cop em sembla que en alguna lletra de la redacció he intuït la paraula maleïda. Si!. Ha escrit mocador al cap, “quimio”. Sí, està allà soterrada. No es mostra, però hi és. No la diu però la insinua. El Rei de les malalties, la pitjor de les notícies, l’amo i senyor de les pors. Visualitzo el que deuen ser els plors dels primers moments, la seguretat de la molta lluita a emprendre desprès, la inseguretat de la victòria final. Les preguntes del per què, el com o el quan. Recerca de l’error o la causa. Ni un dubte: el tabac n’és una.
Davant el lligam causa efecte, tots dos empetitim i ens tornem covards, independentment de si ho fem de cop o a poc a poc. Ell transmet por, em fa entrar por. I penso què també per això, inclús nomes per això, val la pena deixar el tabac.
Desprès recordo que molt a prop el innombrable esta desfent una família. Esta fent patir uns amics, esta deixant sols uns infants. No li ha fet falta l'excusa del tabac, ha triat sense raons.
Diem-li pel seu nom: ¡PUTA MERDA DE CÀNCER!
Gràcies company per la reflexió i et faig saber que segueixo amb el repte i el seu protocol.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.