Ahir vaig fer una tímida incursió per la Festa Major.
desgast continuat. Tanmateix sóc antic i treballo fins el dia abans de la jornada marcada com a festiva en el calendari.
Sobre les 20.30 de la nit m’acosto fins a la Plaça de la Corona on havia quedat amb la família i els amics. Asseguts en una taula i vigilant de reüll els fills, no fos que es perdessin enmig de tanta calor humana, diviso una de les imatges que em veig obligat a guardar. Si, la guàrdia urbana s’apunta a la festa i reparteix globus entre la canalla. Al poc temps m’adono de l’equivocació. Estaven requisant els estocs d’un dels molts que aprofiten aquesta ocasió per omplir les llars de les famílies de cavalls d’una sola pota, de kitty’s deformades o dofins de colors amb manca de veracitat. Llàstima, la imatge era bucòlica.
I penso en les moltes imatges que any rere any acaben formant part del meu calaix cerebral i on amb Dymo posa: Festa Major. Sempre m’ha fet por aquell colom blanc de màscara sado acostant-se cap a mi amb aires de males intencions. Em fan patir, i molt, els gegants quan són pràcticament estirats a terra, me’ls trobaré damunt del cap!, sóc de posar-me a primera fila. La fila que fan els MacHagum, amb les faldilles. L’aigua dels petits aspersors dels capgrossos, que no se si són per putejar o m’acaba putejant que no em toquin a mi. La il·lusió dels petits draguets o les cuques d’aigua petites. Tinc idealitzat en Bailo, ha estat l’escolli’t per la meva filla en el primer lloc de l’imaginari pòdium dels personatges imaginats. Imagino que l’atrau el mimetisme que te amb mi la seva lletgesa. M’agrada veure La Porxada plena de bengales per fer ballar el Drac o les mostres de cul de la diablessa que són de tot menys eròtiques. De cop les retines s’obren fins a l’extenuació per donar cabuda als dos inhumans humans, un de cada color, que estiren la corda situats al capdavant. Cara de decepció d’algun massa petit quan els de les colles els hi passen aquella mena de regle i no donen la talla per participar en la passada de rajoles. La del pavelló pràcticament ple per veure fer rajoles, rajoles que no s’acaben de fer mai en una cerimònia un pèl llarga. Sembla impossible visualitzar-la, però la calor habitual de l’arrossada em provocarà un dia una lipotímia que ja la veig venir. La suor dels que fan entrepans al Parc o el bocata ¿amb suor? que acabo fotent-me al Parc. El got, oblidat a casa, un de nou, ja el tornaré, es queda per sempre entre nosaltres, un euro de pot per la Festa. En Mayo a tot arreu, em dona la impressió que ens l’han clonat.La melena, impecablement engominada, d’en Pep Callau. Segurament me’n deixo moltes, són masses per una columna com aquesta.
Però la imatge que cada dia em sorprèn més és la de la quantitat de gent que omple la ciutat. Aquesta és la imatge de veritat: la de l’èxit de les colles, de l’Ajuntament, de tots els que fan possible la festa i de la possible festa que tots els ciutadans acaben decidint fer.
Salut
 |
| Bailo |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.