La meva realitat no em permet acampar. El meu bagatge em fa no estar sempre d’acord amb les propostes. La meva edat em fa pensar en moltes ocasions que hi ha una gran part de les reclamacions amb aires d’utopia. Potser per entendreu tot haig de desaprendre més que aprendre?.
En ocasions la representació que li donen al moviment la podria posar en dubte. La contundència de les seves afirmacions, en ocasions amb aires de veritat absoluta, és millorable. La criminalització generalitzada de diferents sectors com l’empresariat o els polítics també és motiu de revisió.
Això si les meves il·lusions moltes vegades troben complicitats en discursos exposats i les meves expectatives de solidaritat i justícia són en alguns arguments. L’anhel d’un sistema polític més democràtic i participatiu coincideix plenament. La denuncia dels privilegis polítics també la comparteixo...
I així podria seguir, tant pel que fa a trobar punts de coincidència com de desacord. Per això és un col·lectiu divers.
Hi va haver un moment però que em vaig indignar amb els indignats. La manca d’una proposta pel dia després a l’aixecada de l’acampada de la Porxada s’allargava. Crec que l’existència d’aquest moviment era i és necessària pel que significa d’un jovent que ha canviat el sedentarisme per la voluntat de participació. I en certes ocasions no discernia si l’acampada era una excusa per formular una proposta o la formulació d’una proposta era l’excusa per seguir acampats. I l’acampada, i és una opinió personal, s’havia d’aixecar el més aviat possible pel que significava de desgast i degradació personal i ciutadà.
En els darrers dies, el canvi observat és àmpliament satisfactori. La indignació agafa forma, vol gaudir de continuïtat. S’estan organitzant de debò. Amb inexperiència i improvisació per la rapidesa i immediatesa del moviment però també amb treball i esforç. I és que si un no si acosta tot pot semblar una forma de passar l’estona. Però durant aquests dies allà s’hi ha posat el que és necessari per assolir les il·lusions: implicació, compromís i temps. No tothom, però si molts.
Ser de la por del col·lectiu a què la desaparició de l’acampada signifiqui la reducció de la gent que treballa pel moviment. Però jo pregunto: aquests que el dia desprès marxin, realment hi creien?
M’agradaria que continuessin els debats a la Porxada. Espero que no es perdin les assemblees al carrer que donen possibilitat de participació. I sobretot espero que de tot això en surti una proposta diferent i nova que sigui inclusiva, diversa i incisiva.
I per acabar em quedo amb una frase d'una noia acampada desprès de l'última manifestació a BCN, i accepto que em digueu il·lús: em queia la llagrimeta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.