FESTA MAJOR DE GRANOLLERS 2011: CAPITOL 2. HO HEU DE SABER, ABANS MARXÀVEM

Granollers a 23 d'Agost del 2011

M’entusiasma veure tant de jovent vivint la Festa Major de la meva ciutat. M’omple d’orgull visualitzar famílies senceres compartint carrers i places o un munt de gent gran presenciant un acte qualsevol. Em mata la calor enmig de la cua de grans, petits i tant petits que no en poden ni menjar, esperant la dosis de paella. No arribo a divisar la multitud que empetiteix el carrer central per estirar d’una corda o passar-se unes rajoles mentre vigilo que amb tanta gent, fent-me anar endavant, no me’n fotin una a sobre el peu. Confirmo la necessitat d’un trenet més gran o d’un més gran número de trenets per acabar amb les cues per pujar-hi. Em perdo caminant per la meva ciutat davant l’ingent presència humana que no em permet veure ni els carrers ni les cases per situar-me. Em supera la quantitat de persones que caben en el pavelló olímpic, normalment massa desocupat. Escolto que toca algú, però no ser qui toca des de tant lluny com em fa situar la massiva assistència. Incapaç d’esquivar els petards traïdors que ataquen per terra enmig de la munió que correm sota les guspires i el foc dels diables. La xafogor humana ja no em permet aguantar sobre les espatlles a la meva filla i acabo demanant aigua com un desesperat. Admiro la competència de la Festa Major per fer cridar una ciutat habitualment callada o l’habilitat de portar la disbauxa on sempre hi domina el tedi, sobretot el nocturn. Fins i tot, acollonit del poder de la celebració que ha assolit el que altres no han pogut: la carpa informativa dels indignats ha marxat de la Porxada per un temps.

La Festa Major de Granollers és un èxit d’assistència. Estic estorat amb l’enorme capacitat de les colles per integrar tantes complicitats individuals, col·lectives i institucionals. Em felicito de ser conciutadà de molts que han decidit dedicar temps a fer-nos feliços als altres. Em supera la desmesura del nombre d’actes programats, serà necessari viure’ls amb mesura. Sóc feliç comprovant la victòria de la imaginació damunt l’inimaginable manca de diners, ara més escassos per això de la puta crisi.

Blancs i Blaus, Blaus i Blancs. Ells en són els responsables. I d’això fa 28 anys. Semblen molts anys, són menys dels que semblen. Abans de l’any 1983, quan va començar tot, molts dels que ara gaudiu d’aquest model de Festa Major ni tan sols havíeu nascut. Jo i els de la meva generació, i anteriors, ja hi érem. Si, l’adolescència a vegades porta a oblidar-ho, però abans de vosaltres hi havia vida. I haig de fer una confessió: arribada de la Festa Major, sortida en manada de la ciutat. Era l’excusa per marxar. Sona a pecat, era l’alliberament. Però és que la programació invitava a fugir i la ciutat es quedava òrfena de ciutadans.

Aquests 28 anys han superat el repte marcat. És impossible que els que escapàvem continuem practicant l’absència. Actualment l’esdeveniment és massa gran, divers, divertit i participatiu, com per marxar. Fins i tot molts tornen abans. Hem de ser conscients que això no es fruit de la casualitat, si no d’una aposta feta en el seu moment per un nou model. Un aposta difícil en que no hi havia res a perdre i molt a guanyar. Però s’hi havia de creure.

Demanaria que no oblidéssim l’esforç i el treball que molta gent ha fet per arribar a la situació actual. Seria la millor forma de continuar treballant per no retornar al passat. Han estat molts i diferents. Des dels ideòlegs fins als membres de les colles actuals passant per un munt de persones anònimes que han renunciat a plaers propis per acabar donant satisfacció aliena. A tots ells només una paraula: gràcies, avui sóc aquí per vosaltres.

Salut