Surto al balcó. Simulo un somriure burlesc al divisar pocs cotxes donant negoci a la zona blava. Més dels que pensava, menys dels que esperava. Camino a primera hora del matí. Moviment de gent escàs. Més de la que esperava, menys de la que pensava. Miro aparadors, rètols de vacances. Esperava veure’n menys. Decideixo comprar el diari. Missió impossible al centre d’aquesta ciutat. Tancat. Obro la botiga, poc moviment. Agost en tota la seva esplendor.
En ocasions hi ha hores en que la ciutat sembla per a mi sol. M’agrada gaudir un cop a l’any de la buidor dels carrers, puc veure detalls en que no m’havia fixat. Sóc feliç amb el silenci que impera, sempre l’escolto ensordir-me. Satisfacció al no esperar tant per travessar un pas zebra, pocs cotxes. Saludo sempre i constantment, ara no em fa falta. Llegeixo el diari fent el cafè, la tertúlia ha marxat. Entro a les botigues, cues exhaurides. Menys fumadors al carrer davant del bar de sota casa, millor descans nocturn. No hi ha plens municipals, menys xivarri polític. Pocs comentaris al Facebook, lectura pausada. És la buidor de la ciutat.
De cop i volta aixeco la vista. “Es lloga”, proclama un rètol. Més enllà un altre: “en venda”, sembla cridar més fort. Un rere l’altre; cara a cara; de costat. Fins i tot en veig de diferents en un mateix lloc a punt d’entrar en duel. És miren malament, són competència. Les immobiliàries deuen estar també de vacances, penso. Però no, evoco imatges i ja els havia vist abans. Un mes, dos o més. Al centre neuràlgic menys, a l’allunyar-te ple. És la buidor dels locals.
Recintes que no fa tant de temps eren vius, plens. Material, prestatges, rètols, clients, amics i treballadors. La caixa s’obria i s’escoltava el soroll de negoci.
Ara la solitud de l’espai els confereix un aire fúnebre, són morts. Darrere de cada un d’aquests cartells han decés il·lusions, objectius, expectatives. Amaguen un munt de decepcions i gent a l’atur, autònoms, dependents o autònoms dependents.
En un primer moment opinàvem davant els tancaments: amb el ritme de vida que portava, ja ho deia jo, és que amb el que volien vendre, massa alt el lloguer o aquest que s’havia pensat... Hi havia certa raó.
Darrerament no opinem. Els difunts són importants. Negocis familiars, gent de vida modesta, botigues de llarga trajectòria, empreses històriques. La crisi ja no només és massa dura, és massa llarga. Recursos esgotats, previsions acabades.
La ciutat en poc temps retornarà amb excel·lència a la seva frenètica activitat, amb Festa Major o no. Però els locals ¿quan tornaran a omplir-se? ¿El mes que ve, l’any que ve? ¿Mai? Pànic als que no obriran al setembre.
Fa molt que hi penso però no tinc resposta i em preocupa. Jo de moment no llogo, ni tanco i tampoc poso el de vacances. Resignat de collons i fins els collons de resignar-me.
Això si, començaré a fer estiraments per a la bogeria sobtada de la Festa Major
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.