Fa dies que tinc una sensació estranya, un sentiment de culpabilitat. No dubto en cap moment dels meu cor culé ni de la meva ment blaugrana. Tinc clara la meva vocació extenuant cap al club que des que tinc ús de raó dona sentit a veure un partit de futbol. Sóc plenament conscient de que estic vivint com a espectador privilegiat una etapa històrica que els que m'han precedit no han experimentat. això serà molt difícil de repetir, desitjo equivocar-me.
Però estic emprenyat. Evoco de tant en tant aquelles separades victòries a la lliga o a la copa d'altres anys. Sortia al carrer i, senyera en mà, cridava i cantava tot allò que sabia enmig d'una multitud de gent que sentia la mateixa bogeria per uns colors. Era igual si havia d'anar a la Fonda Europa, a les Rambles o a Xina; allè era jo.
Ara no ho visc igual. Em tanco a casa, això si amb el menjador convertit en un santuari. Crido sol, m'emprenyo en la intimitat i acabo celebrant les victóries com un energumen, però més sol que la una. No em motiva sortir al carrer, compartir, cridar, beure una mica i acaba afònic.
I el que encara em deixa més preocupat és que l'eufòria em passa molt ràpid. Un parell de dies i a pensar en qui fitxarem o que serà el proper que guanyarem.
És veritat m'he fet gran i les meves formes han canviat. Si és això res a dir i acceptar que és llei de vida. El que relament m'angoixa és la sensació de que potser m'he acostumat a guanyar.
COLLONS QUE ACABEM DE GUANYAR UNA CHAMPIONS!!!
Això m'ha de durar molt més. jaume a celebrar-ho durnat molt temps qué és molt gran i difícil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.