ON SÓN ELS CAL I ELS CAN?.

Granollers a 1 d'Agost del 2011

Fa dies en un poblet, del que no recordo el nom, vaig llegir un grapat de rètols que senyalitzaven diferents botigues del lloc. Un munt de “Can’s i Cal’s”, seguits habitualment de cognoms o professions, que a ben segur eren gairebé patrimoni local. Darrera cada un d’ells si amagaven anys de pertinença a una zona i un munt de llegendes familiars que configuraven la personalitat i la historia del municipi. Generacions al servei del client. Vaig sentir enyorança.

Camino pel centre de la meva ciutat. Centre històric nou de trinc i de difícil consens sobre la seva bellesa i resolució final. Mirada a dreta i esquerra i un munt de botigues amb noms estrangers i/o estranys que res tenen a veure amb els d’aquell poblet. Això si totes conegudes d’haver-les vist també al centre de Mataró, Barcelona, Sabadell i en tantes altres ciutats.

Totes elles actuen sota el paraigua d’una gran cadena o multinacional i amb règims de funcionament i organitzacions rígides que deixen poc marge a la personalització. Exporten, allà on desembarquen, els seus dissenys fotocopia, un munt de productes calcats i una dependència robòtica, de vestuari repetitiu i habitualment mal ensinistrada. Sota el dictat dels diferents equips directius, amb despatx oficial vés a saber on, viuen allunyades completament de la realitat social i cultural característica de cada lloc. Ignoren si han de fer costat a un club d’handbol, una coral, una activitat castellera o qualsevol manifestació de festa popular. De negativa constant a formar part d’associacions localistes tan sols coneixen el nombre de passejants que passen per aquest o l’altre costat del carrer i en quina de les moltes que tenen facturen més. Fins i tot a vegades la seva voluntat d’implantació depèn del nombre d’habitants, valorant-nos a tots nosaltres per quantitat i no per qualitat.

A mi no m’agrada el mimetisme que aquest comerç confereix a les ciutats. Passejar per diferents centres avui en dia només es diferencia per les rajoles del paviment, els arbres o les cares dels que hi son presents. Assegut en qualsevol banc del passeig aixeques la mirada i el que veus ja ho has vist. Prens en qualsevol terrassa una orxata i quan treus la vista de la canya res et sorprèn.

Trobo a faltar els Cal i els Can de Granollers, de Mataró, de Sabadell... Aquelles botigues amb caràcter, amb un sol responsable al capdavant donant la cara i amb dret a decidir amb improvisació. Espais de culte, mimats, estimats i que amaguen darrera el taulell un munt de vivències. Comerços amb responsabilitat social i inserits amb l’entorn cultural que els envolta. Gent amb opinió pròpia davant la disjuntiva de posar un petit anunci en el cartell d’un concert d’aquell grup jove local, de la diada dels castellers o la trobada de puntaires tot dinamitzant el teixit cultural i ciutadà propi de cada lloc. Necessito no haver d’explicar la mateixa reclamació a diferents persones segons l’hora o el dia i deixar de ser un número més per ser JO. Prego entrar i no veure el mateix a tot arreu coaccionant el meu dret a escollir.

Calla! Passo per davant de Cal Laion, de reüll veig Can Caussa i diviso Can Riera o Can Viaplana una mica més enllà molt a prop de Can March. Encara queda qui resisteix. Felicitats supervivents, m’anima. Potser, com en la moda, tot torna i d’aquí a un temps reviuran.

Això si de camí cap a la botiga, depressió. Recordo Ca l’Ambròs, les millors botifarres negres del greixet, i em pregunto per què jo mateix li he donat finalment més importància al nom de Rock a prop que al de Can Casademunt. Això si continuo funcionant com un Can o un Cal. Hi crec, m’agrada i és el millor pel client.

Salut.