EL DIA DESPRÉS: DE NOU EMOUCIÓ

És difícil però hem de començar a tornar a la realitat. Cadascú a viure el dol en temps i forma necessària. Això és personal e intransferible. Però hem de començar a gestionar el present, mirar de preveure l’inconsistent futur i posar al lloc correcte el passat. Tot això amb i sense ell. Una altre opció no és possible. Continuaré escrivint, espero que puguis seguir llegint-me.

Granollers a 18 d’Agost del 2011

DE NOU EMOUCIÓ

Estava esgotat, m’havia esgotat. A l’últim hi vaig arribar molt just, apunt vaig estar de no arribar. El cos no notava l’esforç, la ment ja no es podia esforçar més. Només l’afany de passar nosaltres, la incertesa de si ho assoliríem i el possible esclat final em donaven força per seguir suportant. L’últim era el més important, ens hi jugàvem el més apreciat dels campionats. D’això no fa pas gaire. Això si, en vaig acabar tip.

No recordo cap partit com aquells quatre en que hi hagi hagut tant joc més enllà de la gespa. No tinc capacitat per fer memòria de cap enfrontament on la paraula vagi per davant del gol. Mai havia estat tant pendent de les declaracions obviant que el veritablement important era el joc. Estava segur de la capacitat d’alguns per llençar cortines de fum, no sabia d’entrenadors que en això fossin tan hàbils. Ignorava un Mourinho de perfil tan polític.

Diumenge passat vaig fer una petita bufada de descans. Tot semblava al seu lloc. La previsió del guió s’escrivia sense interrupcions. Un petit incís del què em va sorprendre: mentre el Madrid jugava a futbol i el Barça era superat clarament va sortir l’essència d’aquest esport. A la que les tornes van girar i els blaugranes dominaven, el joc brut va fer acte de presencia. Curiós ¿no? Partit amb xiulet final, resultat obert i rodes de premsa amb certa normalitat.

Avui, de nou, bulímic cansament. Hi ha tornat. He vist de nou al Mourinho més autèntic però a la vegada el més repulsiu. Fa certa gràcia quan provoca de forma gestual. Accepto les mostres d’alegria exacerbades exhibides en ocasions. No li puc evitar aquella mirada d’odi, d’incomprensió, de ràbia continguda, o no. Em nego a contestar-li la gran pregunta: ¿per què?. És així, no m’agrada que ho sigui, no puc evitar que sigui com és.

Però no vull acceptar amb normalitat els seus reptes constants o les mostres de dubte sobre la legalitat de les victòries dels contrincants. Em causa repugnància que el darrer cop sempre és un pas més cap endavant en la presencia del malèfic personatge que ha creat oblidant la persona que suposo que en el fons és. Vull que aflori la feblesa que intueix el victimisme que promulga. I reconec que cada cop em causa més estupefacció, el pitjor estava per arribar. Ahir vaig veure la traïdoria del subjecte: atacar per darrera per posar el dit a l’ull a qualsevol es indigna d’un ser humà. Ni en això ha donat la talla.

¿És possible que algú li pari els peus? ¿Els responsables de la LFP, la UEFA o la FIFA poden deixar-se d’opulències culinàries, comoditats hoteleres i gestionar un greu problema que deshonra el món del futbol?

Un, viatjat en finals, ha vist enfrontaments d’altres èpoques entre les dues aficions. Balls de bastons, hòsties a mà oberta o puny tancat, coces al més estil dels burros als caps de contrincants estirats a terra. Més tard ha llegit apunyalats, ferits i fins i tot morts. ¿Estem esperant que un instigador com aquest ho torni a provocar?

Deia Xavi en declaracions posteriors: “la imatge que han donat no correspon a la institució que representen”. I ja estic tip d’aquesta excusa. El Reial Madrid té el representant que vol. Li han donat tot el poder. En conseqüència donen la imatge real del que avui en dia són. Ni més ni menys.  

Salut