Diumenge 28 a les vuit del matí. M'he aixecat aviat. Vaig al repte de cada any, esmorzar amanida amb cap i pota. Massa aviat però la il·lusió pot amb mi. És curiós com es converteixen en tradició alguns actes que, de forma espontània, inicies un dia qualsevol. Com si de pagesos del mercat del dijous es tractés, això si un diumenge de Festa Major, els amics fem un desdejuni de forquilla a la Fonda Europa.
Flairança històrica en les parets on encara semblen existir ombres dels antics traginers. Em sorprenen aquell cambrer vestit d’altres èpoques o la taula parada amb tots els estris necessaris per àpats innecessaris. Em deixo seduir per l’olor a cultura d’aquella foto d’en Pla o m’omplo de records amb les fotos de les cartes de tapes. M’enamoren els efluvis del munt de plats, propis de migdia o nit, que passegen cap a les taules de bon matí.
De sobte apareix el causant de la fascinació del moment. Abraçat amb bata blanca, deixa entreveure tota la seva esplendorosa melena de color vermell fosc que en la simbologia antiga representa la terra; ¿estaré a punt de fer un homenatge als rajolers?. Intento besar-lo amb el pa, descobreixo el tacte gelatinós de la seva pell. Passo la mà pels cabells sedencs i esbrino el sabor de la primera mossegada. Acabo deixant-me de tonteries que es refredarà, agafo la forquilla i assassino cada tros de la menja amb les dents.
Comparteixo menjador amb una taula plena de Xics. Em sento culpable. Avui no podré ser a la tradicional trobada amb els castells humans per assistir a un enterrament al tanatori. Però haig de prioritzar i acompanyar a uns amics, és abans. Espero que els hi vagi molt bé amb els de set o els de vuit, amb el pilar i la folra.
Després del comiat torno a casa. Desganat decideixo anar a córrer pel parc firal. Fot una calor que ofega. A l’arribar a l’edifici que li dóna nom, descobreixo un munt de llançadors de coets a qui uns operaris de pirotècnia els estan carregant la munició. Recordo que al vespre hi ha el castell de focs.
Dutxa i cap a viure la última tarda dels Blancs i Blaus. Agafo la nena i a seguir el seguici fins el pavelló olímpic. I dubto si a la ciutat se’ns ha fet més gros aquest o el recinte firal. Em dona la impressió que tots dos.
Estic a punt de fer-ho. Ho he volgut fer durant molts anys. La cortina es vol obrir i estic segur que est abarrotat de gent. Gelós dels esportistes d'èlit, seduït per la bulímia d’aplaudiments a l’aparèixer, vull fer una entrada triomfal. Allà davant hi diviso en Mayo i l’Alba.
La cortina fa moviments. Sí! Ja s’obre. Escolto el soroll del públic. Estic apunt de saludar, però tinc clar que jo no sóc el protagonista. Són les colles, això ho provoquen els Blancs i els Blaus i es mereixen aquest reconeixement.
Per cert, reconec l’escenari. És el dels partits de l’handbol Granollers. No diviso l’habitual solitud de les grades. I penso que el club més emblemàtic de la ciutat hauria de fitxar a les colles. Amb un suport així en els enfrontaments, encara podríem optar a quotes esportives més altes i mirar d’eixugar els deutes.
Primera observació: m’han canviat el rajoler blanc. Continua essent de la saga dels Gali, però no és el mateix. Em poso a la zona dels blancs. Són molts, em semblen menys quan passo a la dels Blaus. Empunyen mans obertes de plàstic de l’immaculat color de la virginitat, tot i que jo sempre l’he associat a la d’un club que m’emprenya anomenar. Els altres, despleguen i tanquen una mena de cortina blava que en lletres ben grosses deixa clara la seva predilecció.
Els rajolers es repten fent una mostra de cada una de les tres creacions que més tard hauran de construir a camp contrari. Mentrestant en Pep Callau anima la festa i converteix les grades en una onada gegant. Tot es a punt. Cinc minuts per cada rajola. La meva filla al·lucina: em demana remenar el fang. Hi ha una nena que ho està fent. Suposo que és una familiar, li dic. Més tard un nen, també li explico que deu ser un
altre familiar. Em mira estranyada i es pregunta per què és familiar meva.
El marcador dona un resultat ajustat en cada una de les dos primeres tandes, sempre amb un avantatge de dos pel rajoler Blanc. Entre actes muntatge de les colles. Uns fan un discurs de benvinguda al nou rajoler, però em fan por vestits a l’estil de la pel·lícula “Eyes Wide Shut” de Nicole Kidmann i Tom Cruise. Els altres fan una parodia musical en què s’ha de reconèixer que el cantant té uns pebrots importants per sortir davant de tanta gent sense, suposo, ser un professional. Últims cinc minuts de vida pel rajoler Blau.
No recupera. Resultat final: BLU 92 BLC 93. Blancs guanyadors.
Ui! Les 23:49. Ho sento però deixo d’escriure. Haig d’anar al veredicte de la plaça de la Porxada.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.