“Força, equilibri, valor i seny”. Força per aguantar, equilibri per no caure, valor per afrontar els reptes i seny per embolcallar-me de realisme. Quatre ítems que hauria de ser capaç d’aplicar a la meva vida i que representen la Bíblia del món casteller. Ho escriuré en un paper, ho penjaré a la meva habitació i m’aplicaré per mirar-ho cada dia abans de començar amb la rutina.
La veig allà dalt, petita, innocent, tendra i plena d’il·lusió. Quins pebrots per fer front al repte!. Encara, observa i puja per l’estructura com si d’una serp es tractés. S’agafa fort a les faixes, les camises li serveixen de suport. Escala posicions, mira a dalt, mai a baix, continua aferrant-se als cossos dels seus predecessors. Veu la cadira, estÀ cansada i amb ganes de trobar el suport final a tant de desgast. Té pressa, però ha de pujar a poc a poc. Assoleix el cim, s’ajup, aixeca la mà. L'anxaneta ho confirma: carregat.
Ara sí, mira a baix, no pot ser atacada pel vertìgen. És molt amunt i comença el descens. Repetició de moviments. L’estructura és sòlida però no para de moure’s. Ella marca el ritme, amb cada esglaó superat, un de menys. Camp base assolit. Ràpidament aixeca la mirada, busca la complicitat del seu èxit en el de tots. Lentament es desmunten els pisos. El castell aguanta dret i cada cop és menys alt. La pinya descansa, s'ha quedat sola. Descarregat.
L’anxaneta riu, la pinya canta, les gralles i els timbals sonen com mai. Munió de gent en la celebració. Hora de compartir la consecució de l’èxit assolit.
Construccions humanes, simbologia del que som, millor dit del que hauríem de ser. Il·lusió d’un, molts d’il·lusionats. Objectiu personal, molts buscant el mateix objectiu. Esforç i treball intransferibles per treballar de forma col·lectiva. Por solitària amb esbufec de força enmig de tants forçuts. Irracionalitat pròpia esvaïda pel seny de tot el col·lectiu. Es donen les mans, s’abracen o acaricien i es toquen, tot per acabar formant una sola pinya. Riuen i ploren plegats. Canten i ballen davant l’èxit o entristeixen enfront el fracàs junts, sempre junts. L'individu posat a disposició del grup. El col.lectiu per davant de la individualitat.
Construeixen entre tots i desconstrueixen si va malament de forma solidària. Més tard reconstrueixen a l’uníson el que s’havia fet malament. Finalment l'estructura és sòlida i el castell aixeca ferm. Així són els castellers. Una forma d’oci, una filosofia de vida.
¿No podria la societat reflexionar i treure un aprenentatge dels castells? ¿Si com a espècie poséssim el mode “casteller” enlloc del “jo”, no ens aniria molt millor? Vigilem no sigui que al final hàgim de posar l'"off".
Construeixen entre tots i desconstrueixen si va malament de forma solidària. Més tard reconstrueixen a l’uníson el que s’havia fet malament. Finalment l'estructura és sòlida i el castell aixeca ferm. Així són els castellers. Una forma d’oci, una filosofia de vida.
¿No podria la societat reflexionar i treure un aprenentatge dels castells? ¿Si com a espècie poséssim el mode “casteller” enlloc del “jo”, no ens aniria molt millor? Vigilem no sigui que al final hàgim de posar l'"off".
Ahir diada de Sant Fèlix, el sant joiós i afortunat i la reina de les diades castelleres junts. Vilafranca del Penedès ens va mostrar els castells en el seu màxim esplendor. Cinc construccions de gamma extra. I penso que hauríem d'haver-hi anat tots i estudiar com fer reformes en la nostra destruïda construcció social. Hauríem d’haver agafat notes de l’arquitectura, de les instruccions del cap de colla, de com treballa un pel bé de tots, i començar a construir el nostre nou castell. En necessitem un de nou, millor, més sòlid i solidari. Busquem els caps de colla vàlids per ensenyar-nos el camí. Hem de començar una nova vida en una casa millor. Hem d'inciar una nova època, una època millor. Hi som a temps, de temps però, en queda poc. Podem fer-ho.
Salut
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.