Els Déus celestials volien apagar les forques de Lucífer i la diablessa. Els seus enviats, disfressats de gotes d’aigua beneïda, van estar a punt de portar al fracàs la festa de foc dels missatgers de l’Infern. Es van desplaçar tots, eren molts i molt forts. Van fer aliança amb el vent desplegant totes les seves armes i virulència. Els trons recordaven el bombardeig. La tempesta liquida de la salvació humana enfront el satanisme, per moments semblava s’alçaria amb la victòria. Però l’exèrcit cèlic va arribar massa aviat. L’esgotament davant el temps que restava els va fer anar perdent violència fins a la derrota final. El diabolisme podia emergir de les tenebres. Lucífer i la diablessa van gaudir de la visió d’en Bailo per perpetrar la seva amenaça. Els seus seguidors van empunyar les armes. Granollers començava a cremar, cremaria durant estona, havien arribat les forces del mal.
Ho cremaran tot, no ens cremen gens, en saben molt. Foc, soroll, timbals i coreografies satàniques que hipnotitzen a un munt de gent. Gent vestida per la guerra: res inflamable, barret i mocadors de protecció enfront els trets de les forques. Foc per dalt, a dreta i a esquerra. Vigila ens disparen per terra. Mou-te, no paris, balla. Deixa’ls passar que ells no paren, et sents abatut. Els de la caputxa són més forts. La diablessa ensenya el cul als de dalt. Al final arribada triomfal a la Porxada. El
Abans Granollers ha estat acordonada per l’estirada de corda. Allà el mig, impassible, el senyal. La ratlla que jutjarà qui és el guanyador. A un costat els menuts dels Blancs, a l’altre els més petits dels Blaus. Cares de concentració, somriures còmplices, cants a favor d’uns i altres.
La corda s’erigeix en la passió de moltes mans guarnides de guants per mimar-la, o mimar-se la pell. Algun, massa menut, ha de ser deixat a la banqueta. Un altre any serà. Tensió, es mou una mica cap aquí, ara una mica cap allà. Els representants Blancs, tot i les cares d’esforç són arrossegats. Trepitgen la línia inviolable. ¿Com us atreviu? Veredicte: Blaus guanyadors.
La corda no en té prou. Ara repta als grans. Protocol calcat, cossos amb major dimensió, mans més grosses que l’espremem més fort. Si jo l’estiro fort per qui i tu l’estires fort per allà, al final la corda els arrossegarà, hauria d’haver cantat en Lluís Llach. Al final els Blaus donen per acabada la seva resistència i es deixen portar per la força de la colla Blanca.
Una gran absència es va fer notar. No ens podia deixar. No ens ho podies fer Pep. Ja han estat molts els anys en què el poder blaugrana ens ha robat promeses esportives. Ara tu també t’has deixat seduir per la colla culé i has abandonat les dels blancs i els blaus. La teva veu s’ha deixat d’escoltar a Granollers per cridar a Mònaco. T’has posat la bufanda blau i grana i has deixa’t de costat els mocadors blancs i blaus. Després de tants anys, i entenen el teu deure com a professional, estic decebut. Visca el barça però encara més, visca els Blancs i els Blaus.
I ara a consumir les activitats de dissabte. Ja friso esperant el tradicional desdejuni de diumenge al matí amb els amics. Fa anys que el fem: cap i pota, amanida i vi a la Fonda Europa.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.