¿On és la màgia de la nit? No he estat capaç de distingir les bruixes de somnis bruts, no he pogut somiar amb idíl·liques dames de llum. No he vist els cavallers de paraula fàcil ni la facilitat de paraula de bruixots afectats per pocions màgiques. He trobat a faltar la boira tòxica de les nits de fum. Em noto incapacitat per reconèixer “elfos” dansaries o fades encantadores que de forma innocent acabaven pervertint-me. L'uniformitat en el vestuari, blanc o blau, confereix a la foscor poca varietat. ¿Què ha passat durant tot aquest temps d’absència consentida?
He estat jo. Jo he canviat. Els beuratges extraordinaris d’efectes sobrenaturals ja no m’afecten de la mateixa forma. Ahir vaig sortir multitudinàriament sol per Granollers. Carres plens, places ocupades per un munt de gent, gent per qualsevol racó del centre o espais ocupats per les colles. Poques salutacions, cares desconegudes, potser no hi eren, és possible que no els veiés, ¿canvi generacional o la majoria de fora?. Barres fixes que em portarien a ser ignominiós o de temps limitat per no recordar la meva possible infàmia. Petició expressa del potatge mexicà. Mojito a la mà. Massa rom barat, poca llima i menta anecdòtica. Beguda amb qualitat de benefici econòmic ràpid. Moviola i repetició posterior de la jugada. Ho prometo, només dues vegades.
Sensacions estranyes. Això em passava en quantitats més altes. Somnolència, embarbussament de paraules i sensació d’Ettin. Un tros demana a la dreta, l'altre cap a l’esquerra. Vés cap aquí o torna cap allà. Mira això i no deixis d'observar allò. ¿Tinc dos caps jo o els altres estan repetits? Conclusió: cap a casa, estàs afectat.
Pel camí convenciment de què la ingesta de líquid comença a provocar raons per la retirada ràpida. Una part de mi reclama neteja i expulsió del superàvit líquid. Caminar de pingüí, moviment accelerat. Sóc cívic, haig d’arribar a casa. L’ascensor sembla lent, les escales no són opció, la clau no entra. Sensació d’explosió.
Reconec el camí, hi arribo. Allà el veig, sol, esperant-me impertorbable. Mi acosto, sap de les meves intencions però no protesta. Veig que és dels blancs. Jo porto el mocador blau, ¿em farà boicot?. Descordo, trec, em posiciono. Obro la tapa, una veu em diu, el collaret també! Em sona repetitiu, ho he sentit abans. Em flexiono, aixeco l’orla forada. Intento governar allò en forma de mànega, es impossible, em significo com un polític amb el país entre les mans. Apunto, intento encertar. Obro l’aixeta, direcció del flux erràtica. El forat semblava gros, s’ha fet petit, ¿tancat?. No ho entenc, això em dona la impressió que es mou. Ho he tornat a fer: la diana era massa difícil. Apareix per art de màgia la cara de la meva dona, m'ho repeteix, ja m’ho ha dit abans, ara hi torna: Porc!
Agafo paper, eixugo, netejo, elimino el rastre de la meva delinqüència. Vaig al llit sentint-me culpable.
I em pregunto. ¿Algú del sexe masculí ha trobat una solució?, que la publiqui. I no em serveix la de fer-ho assegut, ja agafo la posició per un altre menester i no em veig llegint el diari per orinar. Sembla fàcil, és difícil. Els homes no hi érem el dia que van explicar la punteria. No ens la van posar o ens la van negar. Estem dissenyats per errar en el llançament. I el pitjor de tot és que avui tinc excusa, però ¿demà?
I me n’adono que en això, com en tantes altres coses, no ens entendran mai. Orinant, elles ho tenen més fàcil.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.