Granollers a 19 de Juliol del 2011
De tant en tant, envoltat de foscor nocturna la que em permet la contaminació lumínica, encara puc gaudir d’una estoneta de reflexió al balcó de casa amb tabac entre els dits. Un exquisit “stand by” al mig de Granollers gràcies a un matrimoni anterior a la bombolla immobiliària. Són moments d’individualitat, de retrobar-me a mi mateix, de posar pausa a la velocitat dels fets diaris. Instants de deixar tot allò que encara em preocupa i fins demà no m’ocupa.
Assegut allà les vistes no son bucòliques, no hi veig muntanyes, ni ocells, ni gaire color verd. Tan sols la Benckiser, un munt d’edificis que constaten la urbanitat del meu pis i el contenidor d’escombraries de davant. Un contenidor que durant aquests anys m’ha servit de termòmetre d’aquesta maleïda crisi.
No us penseu que té res d’especial. Allà s’aixeca, gris embrutit, de pedal impracticable i soroll imperdonable al ser remenat ben entrades les dotze. Encara s’hi veuen les últimes ferides d’una nit de guerra amb una colla d’incívics que el van confondre amb una foguera de Sant Joan. Ja ho veieu, un dels tants.
D’uns anys ençà ha esdevingut qual XIPRER improvisat, a l’escriure aquest nom em poso dret. Recordo aquell primer visitant amb gorra per no ser reconegut i mirant un balcó si i l’altre també per si era observat. Voltes a dreta i esquerra per finalment, quan li semblava, obrir i remenar per veure que hi trobava.
Com si del nou Colon es tractés va fer el descobriment de l’any. Allà el Caprabo hi llençava les sobres del dia. Una espècie de supermercat gratuït d’escasses garanties sanitàries. D’això fa prop de tres anys.
Poc li va durar l’alegria i el nombre de colonitzadors va anar creixent. Nois d’aquí i d’allà, d’un color i de l’altre, grans, joves i petits. No importava ni l’edat ni el sexe o l’ètnia.
De cop i volta una mica abans de les nou, al parc de davant, ja s’esperava una munió de gent amb carros i bosses amb la il·lusió d’omplir-los. Havia passat un any.
Temps desprès, en una decisió sense precedents per il·lusa, els senyors del Caprabo van decidir llençar-ho tot al contenidor de la porta d’entrada. Li vaig perdre la pista.
Però fa uns dies em va quedar clar que la crisi s’havia fet més insostenible per a molts. A les nou en punt, al passar per davant i coincidint amb l’assassinat dels aliments, vaig veure sortir de tot arreu un munt de gent abraonant-se sobre el contenidor, arrancant-li de les entranyes múltiples bosses mentre d’elles treien el cap barres de pa i altres menges i el que es pitjor, discutint sobre qui ho havia fet. No tots eren majors.
I em vaig preguntar a mi mateix: On som i fins on hem arribat? No hi ha una altra forma de gestionar-ho? Els senyors del Caprabo i l’Ajuntament de la meva ciutat no poden evitar aquest espectacle? Tan difícil és avui canviar normes, segurament complicat però no impossible, i evitar a molta gent haver de passar per aquesta humiliant situació? No hi ha una forma més humana de fer el repartiment?
És, com molts, el contenidor de la vergonya de qui ho veu, de qui ho ha de fer i de qui ho permet.
Per acabar: només que aquest escrit servís per sensibilitzar del problema a l’Ajuntament i als directius del supermercat ja donaria per pagada la feina de fer-lo. I si ho arreglen fins i tot pagaria per haver-lo fet. Tampoc ens passem en la quantitat que no estic per alegries!
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.