No poden ser ni un ni dos, tampoc quatre o cinc. Tres és la xifra màgica, l’adequada, aquella que ens portarà a donar el màxim de nosaltres a cada un d’ells i que en cap cas ens deixarà orfes de suport si algun dels tres ens deixa. Hi son, a vegades no sabem on. Els hem de buscar, és imprescindible trobar-los. Ens en falten per arribar a tres, no hem buscat bé. Ens en sobren, no hem prioritzat adequadament. No podem fer servir els dels altres, són personals e intransferibles. Són genèrics, cadascú ha de trobar-los en les petites grans coses que l’envolten.
Davant la velocitat dels esdeveniments, que no ens deixen veure més enllà del que passa ara i aquí, semblen pura anècdota, innecessaris. En la societat del “Carpe Diem” descuidem, fins i tot oblidem, els suports en què ens recolzarem en cas de caiguda. Immersos en el consumisme especulatiu més aberrant, ens distraiem en allò superflu i no abracem, per agafar fort, els béns menys materials però més importants que ens envolten. En aquests, els últims, són on podem trobar els tres pilars.
Ens cuidem per fora, ens descuidem per dins. Ens pensem que tenim un munt de temps, potser demà no hi serem a temps. Ens creiem forts, en algun moment potser ens notarem febles. Acumulem propietats, no veiem possibilitat de perdre-les. Bulímica quantitat de benestar material, manca de temps per gaudir de tot. Ara, tot i ràpid. Jo i només jo. Haig de ser el més, el que més i el millor. Afirmacions que porten a un munt d’actituds que ens allunyen dels pilars.
Som capaços d’aguantar-ho tot en la soledat, no necessitem de ningú. Riem sempre acompanyats, habitualment ens obliguem a mostrar fermesa i plorem sols. Compartim fàcilment la felicitat, no repartim les tristeses, mostraríem debilitat. No entenem les pèrdues i les injustícies però callem i acceptem, no tenim temps de lluitar. Acumulem amics, oblidem l’amistat de veritat, és més ràpid. Ens discutim amb la parella i ho engeguem a rodar amb suma facilitat, en trobem una altra, tornem a discutir. Anem a dormir sense resoldre l’última disputa amb la filla, demà ja ho farem. Als pares ja els veuré la setmana vinent, estic ocupat.
De cop i volta quelcom ens sacseja. Es produeix la pèrdua, ens perdem davant l’absència. L’enfonsament és inesperat, dur i de conseqüències imprevisibles. Ja no som els que ens esperàvem ser. Teníem molt, potser hem perdut poc, ens sembla haver-ho perdut tot. Creiem ser a temps de gaudir-ne, ara ja no ho trobo. Demà anava a veure’l, ens ha deixat.
Ara si necessitem companyia per plorar, però de tant amagar el plor, si aquest és llarg, ens quedem sols. Necessitem que ens abracin, ho fan però només un moment, volen riure amb nosaltres. Cerquem amics, només trobem coneguts. Mirem de trobar complicitats en la parella per superar el moment, però és massa nova per localitzar-ne les suficients. Parlaré amb la filla, despista per manca de costum. Busco els pares, han marxat, no sabia que ho fessin tan sovint. Comencem a ser conscients que no hem estat atents als tres pilars. Ens hem perdut en les banalitats, les mentides, la superficialitat i hem deixat de costat allò imprescindible.
Més tard, reacció equivocada. Em preocupo i no me n’ocupo. No puc, no ser com fer-ho. Em sembla que tot es fa gros, jo empetiteixo. Caiem, continuem en descens, toquem fons i no hi ha res on agafar-nos. Els pilars no hi són.
Caurem, és llei de vida, i per aixecar-nos, hem de mantenir vius els tres pilars, amor, salut i família. Són pilars molt grans però es troben en les petites grandeses diàries.
No són imprescindibles els tres però haurem de disposar dels tres. Un dia el destí en pot reclamar un, fins i tot dos. Serà l’altre el que ens abraçarà per recuperar-nos a poc a poc. Per això han de ser tres. I si cauen tots, més no ens haurien servit, els hauríem descuidat.
Si encara hi ets a temps troba’ls. Si ja els te’ns cuida’ls. Si no ets capaç de buscar-los, demana ajuda.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.