AVUI DEIXO DE FUMAR. DIA 2

Granollers a 9 d'Agost del 2011

Protocol en marxa. Protocol fins ara assolit. Sensacions lleus. Més malestars posturals i de conducta que físics. No és manca de nicotina, és síndrome d’adaptació general davant l’agressió de l’aire net i la buidor de les mans. Diuen que així no, però jo ho faré així. Dosis pactada, dosis subministrada. Avui només tres, i seran tres. ¿Algú pot parar aquest moviment de màquina de tricotar de la cama esquerra?

Sensació de marioneta a qui ja no li mouen els fils tantes vegades. Més independència i llibertat. Semblo més net que d’altres dies. Em miro els dits, els que abraçaven i mimaven fins ara el tabac, i els hi comença a canviar el color. No són d’aquell groc torrat d’altres dies que no marxava ni amb fregall d’acer. Els veig pàl·lids, ¿potser aquest d'ara era el seu color natural?

He begut una Coca Cola, no és la mateixa. Estic segur que en aquest bar la porten de vés a saber on i l’aigua d’allà li canvia el gust. ¿O és que el paladar m’està agraint l’esforç iniciat?

He sortit a córrer. Noooooooo! No he anat més ràpid ni he millorat temps. Això si, sigui per efecte psicològic o no, he respirat millor. I ara la sorpresa: al migdia m’havia quedat sense paquet i no he desesperat donant voltes per trobar on comprar-ne com en ocasions anteriors. Encara no ho he fet.

M’ho han dit: es pot. Jo podré. I he inventat un senzill mètode per donar-me ànims. Amb bolígraf, com quan les “xuletes” de l’Institut, en un braç porto escrit, JO PUC, i en l’altre, BEN FET. Si “Lucifer” addició fa acte de presencia i m’incita, miro el de la dreta i em reafirmo que ¡jo puc!. Al passar una estona, després d’haver guanyat al diable, miro el de l’esquerra i em felicito, ¡ben fet!.

Si, podré i ho faré bé.

Em sembla que avui en tinc una mica més:

Salut