Sona el mòbil. S’activa el senyal d’alarma que em posa en situació d’alerta absoluta. Per un moment el món sembla haver frenat i res del que fins al moment era important, ara importa. Pressió sobre el botó verd i expectació sobre qui hi ha a l’altre costat. No surt el nom a la pantalla, és algú que no està disponible. Si no està disponible ¿per què truca?
M’adono que no és ell qui no disposa de temps, sóc jo qui poso el meu temps a la seva disposició sense que reconegui el seu número entre els molts de l’agenda. M’aixeco de taula i busco lloc amb cobertura. La cobertura de xocolata del gelat m’esperarà d’on marxo. Em moc jo, moc el terminal, la línia del senyal encara és curta.
Passejo en direcció al carrer repetint cada cop més fort la pregunta més repetida a tots els carrers: ¿digui’m? Recopilo mirades de molts, la mirada d’un es pregunta on vaig. Per fi reconec una veu a l’altre costat. "Señor..." Merda! Quan em tracten de senyor per telèfon amb veu femenina i edulcorada ja em puc anar preparant per ser bombardejat, des de qualsevol país sud-americà, per promocions dels més variats estils. No puc tallar-la, m’ha agafat per sorpresa i ara ja ha engegat la gravació automàtica en què s’ha convertit. Opto, després de les mil i una excusa, per penjar el telèfon amb pèssima educació. La reacció ha estat massa lenta per fer servir l’escapatòria de sempre: no el senyor Borràs va morir fa una setmana, si vol li dono el nou número. Si, ho sé, lletja, però et deixen en pau immediatament.
Retorn al lloc d’origen. Demano perdó, a l’anterior interlocutor, modulant la veu al volum habitual. Podia haver-ho fet en el moment d’aixecar-me. La tensió de saber-me trucat ha fet que me n’oblidés. Gelat desfet i xocolata freda. Costa reprendre la conversació que ens feia riure, ens hem perdut.
¿És necessari? Disposar d’un telèfon mòbil ens ha fet donar un pas endavant en la mala educació. Prioritzem l’interlocutor virtual al present. Hem augmentat el volum de la veu convertint les conversacions en públiques. Cridem assassinant la intimitat dels que ens envolten. Moren conversacions reals que ens interessen per assistir al part d’altres que no seran, amb molta probabilitat, gens interessants. Rebem un avís, algú ens ha escrit, baixem la vista per no veure qui tenim davant. No escoltem el que ens diuen, massa pendents de mirar el teclat per enviar un missatge de resposta. Ens declarem en absència per visionar una foto que ens arriba de la nena recollint la caca de l’acabada d’estrenar mascota de casa. Ens aixequem de taula, atropellem la del costat, hem de fer servir com sigui la càmera de no sabem ni la quantitat de megapixels que porta. Ens perdem en el temps mirant qui ha acumulat més Apps de les més diverses tonteries: el radar antimosquits, el desfigurador de cares, el cercador de metalls...
Entrem a la botiga i preguntem per una existència. Li sona el telèfon, ens fa perdre el temps, un temps que perd quan ens vol contestar i ens han trucat a nosaltres. “Mamà sóc a la porta ja pujo”, sofregit cremat. “Nena baixa que ja sóc aquí”, tornem a començar el pentinat que m’he despistat.
Melodies que sonen. Una per les trucades, una altra pels missatges, una més pels correus. Hòstia! ara no ser de què m’avisa, però tothom sap que m’està avisant. Comparteixen amb mi cançons pel carrer, flamenques o de reggaeton, recordant-me l’impertinent sonoritat de les ràdios d’abans i a un volum que sembla invitar-me a ballar.
Massa mòbil, massa addicció, massa necessitat. ¿Serà el nou tabac del segle? ¿Haurem d’acabar prohibint el seu ús als locals tancats? ¿Necessitarem que les autoritats regulin com, quan i a on fer-los servir?¿Disposaran d'un lloc destacat en la llei de contaminació acústica? ¿Serem capaços de fer-ho nosaltres abans que ho facin per nosaltes?.
Reclamo, dins el “Manual de uso”, pàgines dedicades al “uso correcto de su terminal”. Però no necessito que m’informin de si el puc submergir a no se quina distancia o la neteja imprescindible que li és necessària. Parlo de què m’orientin sobre l’ús cívic, racional i intel·ligent del mateix. Millorarà la meva salut, la de tots.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.