CARTA A UNA FILLA DE SIS ANYS PART 2

"qui té un per què per viure, pot fer front a tots els com". Friedrich Nietzsche


Sabia de la incompatibilitat entre els dos. La convivència no ha estat mai fàcil. Però no era conscient de la dificultat que aquesta comporta quan hi apareix una persona més. Som molt diferents. Potser aquí radica el nostre amor. Ja des d’un bon principi va quedar clar que, qui més sabia el que necessitaves, era la mare. Ella volia compartir però, el sisè sentit que diuen que tenen, la portava a alliçonar-me. Compartir també es deixar fer, equivocar-se per rectificar, no només obeir ordres. I jo ho vivia així. Discussions i diversitat de criteris en augment.
No he aconseguit mai aixecar-me el primer, arribar el primer. Ni quan ens creiem que deixaves de respirar, ni quan ploraves, ni quan s’havia de posar el termòmetre. No soc capaç de saber si hi ha una relació empíricament demostrada entre la situació d’aguait i donar pit, però ella era més ràpida. Ho vaig intentar, ho juro, però reconec el meu fracàs.
Poc a poc passaven els dies. Haig de confessar que pel meu dinamisme m’agrada agafar el protagonisme davant qualsevol situació, portar la veu cantant. Aquí no podia. No volia acceptar que en aquesta primera època es crea un vincle entre les dues en que es difícil entrar. Volia exercir de pare, o al menys del que jo creia que era ser pare. Vaig declarar-me en rebel·lia davant el que la natura creu normal. I havia de passar. No controlava la situació tot i viure-la amb immensa alegria. Volia ser a tot arreu i a tota hora. Treball, esport, obligacions, vida de parella, tu. Nervis i angoixa. Un dia no podia respirar, em suaven las mans, em pensava que moria. L’atac de pànic anava a per mi. Jo que feia una quantitat ingent d’esport ! No podia ser. Tenia la sensació que allò em podia portar a una autèntica davallada. Un cop més vaig ser conscient de la teva importància en la meva vida. Havia de superar-ho per tu. Segurament per mi, però principalment per tu. No va estar fàcil però la teva simple presència em dotava de la força necessària.
L’entrebanc no va assolir el seu propòsit. Volia allunyar-me de les meves obligacions, incapacitar-me. Qui m’havia de dir que seria un plaer canviar bolquers, netejar-te el cul, o donar-te el biberó; que es podia gaudir passant la mà pel teu ventre, maleïts còlics, aguantant estoicament els plors; que em convertiria en massatgista o que li donaria poca importància a les nits en blanc; que m’agradaria anar de botigues i escollir-te roba o senzillament que assaboriria un goig immens al veure’t dormir.
Un temps abans no hauria estat capaç d’afirmar que patiria tant amb la primera febre; que veuria al teu metge com un gran amic; que m’agradaria sentir-te respirar amb normalitat o que m’angoixaria amb tot allò que davant la meva òptica no era normal. En diuen sentit de protecció.
I encara avui sóc incapaç de descriure el que van despertar dins meu la primera paraula, els primers passos. Il·lusió per la normalitat dels progressos; desencís per les primeres mostres del teu “ésser” independent. S’acabava parlar per tu o portar-te en aquella motxilla damunt del pit. Era el primer adéu.


"llarg és el camí de l'educació a través de teories; breu mitjnaçant exemples" Séneca


Arribava l’hora d’educar-te. I l’educació comença a casa. Amb això també m’has canviat. Jo no sóc el d’abans. Ara exerceixo d’exemple. No puc predicar i després fer el contrari. Estic en constant recerca per la coherència. I ho tinc clar sóc millor: més cívic, ordenat, i solidari. Gràcies.
Però no saps com em dol, quan en nom d’aquesta coherència haig d’aplicar càstigs per la responsabilitat mal feta. Intento ser el teu amic, però per damunt de tot tinc clar que sóc el teu pare. I això m’obliga a posar uns límits , pactats amb la mare, que possiblement no entens. M’urgeix trobar el punt d’equilibri, d’aquí a uns anys serà més complicat. Però m’apunto a la teoria de que educar a un infant és evitar castigar a un adult. Per això m’esmerço dia a dia a construir amb tu i per tu, valors, a dialogar i sobretot explicar-te des de la veracitat tot allò que et genera dubtes o preguntes.
L’escola és un pilar bàsic en el teu creixement, ha de ser el nostre gran col·laborador. En el seu moment em va quedar clara la importància d’un número. Una xifra que certificava la teva entrada a l’escola que havíem escollit i en qui dipositaríem la confiança de la teva educació més enllà de l’entorn familiar. No vaig acabar d’entendre que una decisió tant important s’hagués de decidir per un sorteig. No he cregut mai en la sort i dependre d’ella pel teu futur em semblava impropi d’un país avançat com el nostre. Dies d’incertesa amb final feliç. Si! Aniries a la primera opció escollida. Respirava tranquil però sempre, tot i reconèixer una posició egoista, amb un sentiment de comprensió cap a les famílies que havien estat obviades per aquesta sort. Com estaria jo?
Has de saber que el teu pare va ser mal estudiant. El temps m’ha fet adonar de l’equivocació. Possiblement aquesta és la que em fa estar tant atent amb tu. Com em sento de bé quan compartim una estona de deures. Ara puc. Haig d’aprofitar-ho. Més endavant em causa pànic pensar que les assignatures i el dinamisme dels programes curriculars m’aniran desplaçant. Però no ho dubtis: treballaré perquè això arribi el més tard possible.
I t’asseguro que no els serà fàcil allunyar-me. Vull ser part també d’aquesta història. Un hiperactiu no pot deixar de formar part de l’AMPA, ser delegat, participar en les sortides de classe o representar una obra de teatre per Sant Jordi. Hagués apostat fort en contra de qui afirmés que acabaria pujant a un escenari a representar res. I per una cosa lluitaré: has de ser el que vols no el que vulguin.


"procurem més ser pares del nostre futur, què fills del nostre passat". Miguel de Unamuno


I ara els reptes de futur. Tota una vida per endavant que hem de compartir. Aniràs marxant poc a poc, és llei de vida però espero que d’una forma propera i present. M’imagino capaç d’ajudar-te amb complicitat. Col·laborar, compartir, dialogar i contrastar. Neguitejo per, en una societat dinàmica on les realitats canvien, arribar a temps per explicar-te les meves experiències i raons davant de qualsevol dubte o infortuni. Seran les meves, tu has de viure i formar les teves. Estic convençut de la dificultat del dia després i haig de ser capaç de no imposar ni ponderar. Vull contribuir a crear-te un jo propi des de la distància i deixant que ho facis i ho visquis tu.
Haig d’ensenyar-te a prendre les teves pròpies decisions segons els valors dels que t’hagis envoltat. Jo sempre t’acompanyaré en les diferents conseqüències que en derivin. Sóc conscient que en moltes ocasions no hi seré; no puc ser-hi tota la vida. Però vull pensar que el que he aportat serveix.
M’IL·LUSIONA pensar en tot el que has de descobrir, el primer amor i el definitiu; la veritable amistat, el sexe; el primer treball o la universitat.
Però DUBTO de la teva reacció davant el primer desencís o adversitat; de quin seran els teus amics; d’un internet capaç del millor i el pitjor; de les possibilitats quan vulguis independitzar-te.
I TINC POR de la nit, les drogues, el cotxe o la moto. De la perversió del consumisme o l’arquetip de bellesa; del rebuig social i la creixent violència, sigui masclista o gratuïta.
Només anhel.lo un somni: que el que experimentem junts tot aquest temps sigui l’eina per GAUDIR del que has de DESCOBRIR, MODERAR-TE en el que crea DUBTES i REBUTJAR el que fa POR.
I un cop jo no hi sigui, que et quedi el record d’un pare que va contribuir al més important: ser i estar persona.
I vull acabar com cada dia: ets feliç?


PD: per una situació de justícia: custodia compartida