Granollers a 19 d'Agost del 2011
Tinc perfil, no hi poso fotos personals ni íntimes, escric el que vull i utilitzo l’eina com a font d’informació i contactes. Disposo de grans amics de sempre, d’amics de no fa tant, de coneguts i desconeguts. Me agregat perfils amb interès comercial, d’altres amb un comerç m’han demanat que m’agregui. Me fet fan d’aquell o l’altre, he rebutjat amb sentiment de culpabilitat a uns quants. Fins i tot alguna proposició d’amistat més enllà del que la meva situació de casat em deixa agregar, d’un i altre estil. Últimament l’utilitzo de paraigües, davant la possibilitat d’emmalaltir, pel cabreig amb tot plegat i col·loco enllaços al meu bloc on escric columnes. He intentat dominar l’eina i no ser dominat per ella. Si!, estic al Facebook.
Dimarts i dimecres passat precisament Facebook em va regalar una crua visió de la realitat. En la pantalla de l’ordinador vaig ser capaç de copsar que el món no és només el que t’envolta, no es redueix als teus, a allò que és teu ni per suposat tan sols a tu. No ets el centre de l’univers.
En la solitud, els esdeveniments t’afecten molt, són de prioritat absoluta, haurien d’afectar a tothom. Demanes a l’entorn una aturada per reflexionar, buscar solucions i posar-hi remei. Et deixa frenar, però mentre tu ets a la vorera el moviment frenètic i dinàmic del que t’envolta continua com si res passés. Si, el que et preocupa o t’ocupa és important per molts, pels teus, per tu, però no per tothom com volies pensar. Tu ho vius, però d’altres ni se n’assabenten. Tu pares, ells continuen. El món et demana una pausa, la pausa és el que no esperen del món.
Mentre jo escrivia sobre l’adéu d’un amic, algú més penjava en el seu perfil el llaç negre. Altres posaven en paraules el sentiment de tristor que experimentaven. Escrits més llargs o més curts. Una frase sencera o un sol monosíl·lab. Fotos i records. Tots amb la intenció de deixar constància de la importància del succés, del moment i del suport a la família.
Ho redactàvem o penjàvem per finalment publicar-ho al mur anomenat de tots. Després, a veure si l’operació havia sortit bé. Allà al mig la reconeixíem. Era la nostra publicació de condol, de mostra d’afecte i acompanyament o d’expressió de dolor. Hi havien de ser molt temps. Expectants desitjàvem que ningú ocupés el lloc del nostre pesar.
Però entre una i l’altre ja llegia concerts de diferents estils, pensaments, alegries i frases de famosos. Escrits varis que em demanaven copiar-los i penjar-los al meu mur durant no sé quan temps. Fotos de la disbauxa de les vacances o de les vacances a llocs de disbauxa. Gent que em deia que era a Nova York, al sud d’Espanya, Eivissa o Holanda. Vaig descobrir qui havia fet una hora de carrera contínua o 65 km en bici. Retirada de la mirada deu minuts i ja no sortien a la pantalla. El lloc havia estat ocupat.
Per a mi i molts dels meus amics, per moments, semblava que el món havia parat. Però per a molts d’altres continuava igual. Aquesta és la gran veritat de la vida. Aquesta és la crua realitat del món. Vull pensar que per sort.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.